Tag Archives: oïda

Sorolla, el color del mar

sorolla_el color del marEncara que amb cert retard, vull deixar constància en el meu bloc de la visita familiar que vam efectuar en el Caixa Fòrum Barcelona el passat mes de juliol (què lluny  queden les vacances ja!).

Vam fruir d’una visita poc convencional. En el marc de l’activitat Paraules a la riba (del mar de Sorolla) , vam fer un recorregut guiat amb la poeta Lali Àlvarez i la performer Diana Pla. La Diana, caracteritzada com un dels personatges femenins retratats pel pintor valencià, ens va portar davant de diversos quadres i reclamava als visitants paraules que ens inspiressin les pintures. En breus instants, la Lali improvisava un poema que escrivia a màquina, recitava i regalava a algun dels espectadors, davant la mirada atònica i entusiasta dels participants en l’activitat.

Continua llegint

Anuncis

Gravity

Gravity (2013)

Gravity (2013)

Dies enrera (estàvem sense nenes), Irene i jo vam aprofitar per anar a veure la pel·lícula dirigida per Alfonso i Jonás Cuarón i guanyadora de 7 Òscars, entre d’altres el de millor director. Vam anar a una sessió matinal del cinemes Icària, i vam veure la cinta en 3D i versió original. No teníem una idea prefixada i  vam estar els 90 minuts que dura la cinta enganxats a la butaca i pendents del desenvolupament de la història. En acabar, vam sortir de la sala amb la sensació d’haver passat una molt bona estona i vam aprofitar per fer un passeig per la Vila Olímpica en un matí assoleiat i extraordinari.

Continua llegint

Doña Rosita la soltera en el TNC

una espléndida Nora Navas represnta a doña rosita en el TNC

una espléndida Nora Navas representa a Doña Rosita en el TNC

El pasado fin de semana tuvimos la suerte de asistir a la representación de la obra de Federico García Lorca, dirigida por Joan Ollé en el Teatre Nacional de Catalunya. Y hablo de suerte porque pienso que, sin lugar a dudas, asisitimos a una de las representaciones de la temporada.

Magníficamente dirigida e interpretada (extraordinario el trío femenino principal, especialmente Mercè Arànega en el papel del Ama), con una excelente puesta en escena (vestuario, iluminación, escenografía…) y un Paco Ibáñez en estado de gracia cantando el poema de la rosa mutabile, Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores se revela como una maravillosa experiencia de 1 hora 40 minutos donde se conjugan el humor, el drama y una inmensa ternura que solo un genio poético y dramático como el de García Lorca es capaz de concebir.

Continua llegint

Espriu, he mirat aquesta terra

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç  de passar la rella damunt els records,  he mirat aquesta terra,  he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

Encara esteu a temps de veure l’exposició del CCCB amb què es tanca l’Any Espriu celebrat l’any passat arran de la commemoració del centenari del seu naixement. He de confessar que no he estat gaire al cas de la commemoració, però arran d’una primera visita que vaig fer enguany el mes de gener (n’he fet una segona més pausada el passat mes de febrer) he dedicat aquests dos primers mesos de l’any a llegir i rellegir algunes de les seves obres (un parell d’antologies de narracions i poesia, i la seva obra teatral Antígona).

L’exposició, que es pot veure fins al 16 de març, constitueix una excel·lent manera d’aproximar-se a la vida i obra de l’autor català més destacat del segle XX, almenys el que més repercussió va aconseguir a tota la Península i que, fins i tot, va ser proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura de l’any 1971.

Continua llegint

El médico de Philipp Stölzl

Hace unos días acompañé a mi hija mayor a ver la versión cinematográfica de la famosa novela de Noah Gordon. Una recomendación del profesor de sociales del instituto en cuya asignatura están trabajando actualmente la Edad Media. La película se deja ver, es entretenida y está muy bien ambientada, constituye una buena oportunidad para recrearse en una historia de aventuras, de argumento algo convencional y final feliz.

Continua llegint

Boig per tu al Teatre Barts

portada del musical que es representa al Teatre Barts

Diumenge passat vam anar a veure el musical amb les cançons de Sau, dirigit per Ricard Reguant i musicalment per Pep Sala. Es tractava d’un regal de Reis i vam passar tota la familia una estona agradable i entretinguda recuperant temes com “El tren de mitjanit”, “És inútil continuar” o “Boig per tu”. La història no és res de l’altre món: un grup de joves que parlen, riuen i discuteixen, se senten atrets i es rebutgen i, sobretot, canten i ballen sense parar. Un petit fil argumental cohesiona la història: el malentès entre la parella principal que, com no podia ser d’una altra manera, s’acaben reconciliant en un final feliç.

Els joves intèrprets no ho fan malament, representen el seu paper amb dignitat i fins i tot algun d’ells sorprèn per la seva veu o per la seva vis còmica. L’escenografia és senzilla, però efectiva, amb una immensa lluna plena que presideix l’obra, i la música està interpretada amb encert i en directe. El moment emotiu de l’espectacle, l’homenatge que se li fa al líder del grup, Carles Sabater, mort ara fa gairebé 15 anys.

Continua llegint

The act of killing de Joshua Oppenheimer

el documental the act of killing se estrenó el pasado 30 de agosto

el documental the act of killing se estrenó el pasado 30 de agosto

Cuesta encontrar un apelativo adecuado para calificar el documental de Joshua Oppenheimer (estremecedor, delirante, abrumador…) sobre las masacres producidas en Indonesia a raíz del golpe militar del general Suharto en 1965. Alrededor de un millón de personas fueron asesinadas por ser comunistas o sospechar que lo eran, y muchos de sus verdugos todavía viven, se enorgullecen de su participación en los hechos y son considerados como héroes nacionales. El director norteamericano se acerca a estos terribles acontecimientos (lo cual ya es todo un mérito, a causa del olvido en que se han sumido en el mundo occidental durante demasiado tiempo) desde una perspectiva original y arriesgada (otro de sus más destacados méritos).

Continua llegint

Diumenge atapeït

logo colla jove de barcelona

logo colla jove de barcelona

El passat diumenge 16 de juny, després de gairebé 2 mesos sense participar en cap diada, vam tenir l’ocasió de fruir d’una jornada més que destacada. En el marc de la Festa Major de Sant Gervasi i acompanyats per la colla de Badalona, la Jove de Barcelona va protagonitzar una actuació brillant amb pd4, 4d7p, 4d7, 3d7, pd5. La Laura va fer d’acotxadora en el 3d7 (veure foto) i jo vaig col.laborar en diverses posicions a la pinya.

Malgrat que va fer molta calor i el terreny era tot de sorra, vam acabar molt satisfets (i cansats!). Feia molt temps que no havíem pogut participar en cap diada (la nostra darrera participació es remet al 21 d’abril a les Festes de la Primavera de L’Hospitalet) i la nostra assistència als entrenaments no sempre és del tot regular.

Ballant la polka en acabra la diada

ballant la polka en acabar la diada

Més informació en el web de la colla

Continua llegint

Georges Méliès: la màgia del cinema

exposició al Caixa Forum sobre Georges Méliès

cartell de l’exposició al Caixa Forum  amb el dibuix de la famosa escena del curtmetratge “Le Voyage dans la Lune”

Aquest cap de setmana hem tingut l’oportunitat de visitar en família l’exposició que es celebra al Caixa Forum de Barcelona sobre Georges Méliès i el món del cinema.

Ha estat un autèntic plaer endinsar-se durant uns instants en el món màgic i fantasiós del cineasta francès. L’exposició està organitzada al voltant de diversos espais on es recullen els precedents (ombres xineses, llanterna màgica, fantasmagories, il·lusionisme, màgia…) del món fantasiós que recreà l’actor i realitzador francès en les seves pel·lícules. El plat fort de l’exposició, per descomptat, el constitueix la projecció de diversos curtmetratges que, amb la seva precarietat i ingenuïtat, donen resposta al més profund dels nostres éssers: la necessitat de la fantasia en les nostres vides. No us la perdeu! Teniu de temps fins al 24 de juny!

Enllaç a l’apartat del web de Caixa Forum on es presenta l’exposició amb un vídeo

el famós curtmetratge "Voyage dans la Lune" colorejat a mà s'havia conservat miraculosament en l'arxiu de la Filmolteca de Catalunya

una còpia del famós curtmetratge “Le Voyage dans la Lune” colorejada a mà i recentment restaurada s’havia conservat miraculosament en l’arxiu de la Filmolteca de Catalunya

Al final de l’exposició també es pot contemplar una breu projecció d’algunes escenes de La invención de Hugo, la pel·lícula de Martin Scorsese que va fer en homenatge al genial realitzador i actor francès, i que vaig ressenyar en aquest mateix bloc ara fa una mica més d’un any. Com passa el temps!

cartell de la pel·lícula de Martin Scorsese, guanyadora de 5 Òscars

cartell de la pel·lícula de Martin Scorsese, guanyadora de 5 Òscars

Adreça desconeguda a La Villarroel

cartell de l'obra que es representa fins al 31 de març a La Villarroel

cartell de l’obra que es representa fins al 31 de març a La Villarroel

Aquest cap de semana hem tingut l’oportunitat d’anar al teatre i veure aquesta magnífica obra basada en la novel·la epistolar de l’autora nordamericana Kathrine Kressmann. Dos amics, un jueu americà, Max Einsenstein, i l’alemany Martin Schulse, separats en la distància però socis d’una galeria d’art a San Francisco, intercanvien un conjunt de cartes on es posa de  manifest la seva amistat que, amb l’ascens del nazisme a l’Alemanya de 1933, es va esmicolant fins arribar al distanciament i a un enfrontament cruel.

L’obra es mou entre dos eixos fonamentals: la tendresa i el dolor. De la tendresa inicial d’una amistat basada en la complicitat i el fruir dels plaers senzills de la vida (encara que amb una premonitòria ombra en la relació extramatrimonial de Martin amb la germana d’en Max), la relació evoluciona cap al distanciament, el menysteniment i el triomf final de la crueltat i la falta de compassió, allò que, en definitiva, ens fa verament humans.

Enllaç a Adreça desconeguda a La Villarroel

Continua llegint