Espriu, he mirat aquesta terra

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç  de passar la rella damunt els records,  he mirat aquesta terra,  he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

Encara esteu a temps de veure l’exposició del CCCB amb què es tanca l’Any Espriu celebrat l’any passat arran de la commemoració del centenari del seu naixement. He de confessar que no he estat gaire al cas de la commemoració, però arran d’una primera visita que vaig fer enguany el mes de gener (n’he fet una segona més pausada el passat mes de febrer) he dedicat aquests dos primers mesos de l’any a llegir i rellegir algunes de les seves obres (un parell d’antologies de narracions i poesia, i la seva obra teatral Antígona).

L’exposició, que es pot veure fins al 16 de març, constitueix una excel·lent manera d’aproximar-se a la vida i obra de l’autor català més destacat del segle XX, almenys el que més repercussió va aconseguir a tota la Península i que, fins i tot, va ser proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura de l’any 1971.

Continua llegint

Anuncis

Diada castellera de Santa Eulàlia

La Laura damunt del pilar del del 4 de 6p

La Laura damunt del pilar del 4d6p

El passat 9 de febrer la Colla Jove de Barcelona vam celebrar la primera diada castellera de la temporada per les festes de Santa Eulàlia. En un matí ennuvolat i fresc, i amb tan sols un parell d’entrenaments, vam tenir l’oportunitat d’estrenar-nos a la Plaça de Sant Jaume amb una actuació més que correcta, sota les indicacions del nou cap de colla, en Xescu.

Vam començar el matí amb un pd4 davant la catedral i ens vam desplaçar a la plaça Sant Jaume on la colla va entrar amb un pd4 caminat. Ja a plaça vam carregar un 4d6p, un 5d6 i un 2d6, aquest darrer en un segon intent. Com a comiat, la colla va aixecar 2 pilars de 4.

La diada es va allargar fins ben entrades les 3 de la tarda, però tots vam poder tornar cap a casa amb un bon gust de boca. La Laura va participar en el 4d6p i el 2d6 i jo vaig fer un cop de mà en diverses posicions de la pinya. El moment emotiu de la diada, el pilar de dol (sense toc de gralla) que es va aixecar a plaça en començar la diada en homenatge a en Xavi Vila, casteller de Barcelona.

Més informació a la web de la colla.

Continua llegint

22 de febrero: una misma fecha, dos grandes poetas

antonio machado (1875-1939)

Antonio Machado (1875-1939)

salvador espriu (1913-1984)

Salvador Espriu (1913-1984)

La vida presenta curiosas coincidencias y la vida literaria también. El día 22 de febrero une a dos grandes poetas peninsulares. Aunque con más de 40 años de diferencia (Machado muere el año 1939 y Espriu en 1985) ambos fallecen un 22 de febrero y son enterrados en cementerios frente al mar (Colliure y Arenys de Mar).

Más allá de su obra más intimista y personal, Machado representa los ideales de la España republicana derrotada en la guerra civil.

Espriu es el poeta del exilio interior, símbolo de la resistencia de la lengua y cultura catalanas, cuya conciencia cívica y ejemplo moral lo elevan a la categoría de poeta nacional catalán.

Dos poetas, dos lenguas y una misma actitud: el compromiso con el momento histórico que les tocó vivir (la República y la guerra civil, y la dictadura franquista y la transición, respectivamente) y el mismo afán de búsqueda de belleza y conocimiento a través de la poesía.

Continua llegint

El médico de Philipp Stölzl

Hace unos días acompañé a mi hija mayor a ver la versión cinematográfica de la famosa novela de Noah Gordon. Una recomendación del profesor de sociales del instituto en cuya asignatura están trabajando actualmente la Edad Media. La película se deja ver, es entretenida y está muy bien ambientada, constituye una buena oportunidad para recrearse en una historia de aventuras, de argumento algo convencional y final feliz.

Continua llegint

Boig per tu al Teatre Barts

portada del musical que es representa al Teatre Barts

Diumenge passat vam anar a veure el musical amb les cançons de Sau, dirigit per Ricard Reguant i musicalment per Pep Sala. Es tractava d’un regal de Reis i vam passar tota la familia una estona agradable i entretinguda recuperant temes com “El tren de mitjanit”, “És inútil continuar” o “Boig per tu”. La història no és res de l’altre món: un grup de joves que parlen, riuen i discuteixen, se senten atrets i es rebutgen i, sobretot, canten i ballen sense parar. Un petit fil argumental cohesiona la història: el malentès entre la parella principal que, com no podia ser d’una altra manera, s’acaben reconciliant en un final feliç.

Els joves intèrprets no ho fan malament, representen el seu paper amb dignitat i fins i tot algun d’ells sorprèn per la seva veu o per la seva vis còmica. L’escenografia és senzilla, però efectiva, amb una immensa lluna plena que presideix l’obra, i la música està interpretada amb encert i en directe. El moment emotiu de l’espectacle, l’homenatge que se li fa al líder del grup, Carles Sabater, mort ara fa gairebé 15 anys.

Continua llegint

El Paraíso imperfecto de Augusto Monterroso

portada del libro editado en la colección DEBOLSILLO Contemporánea de Random House Mondadori

portada del libro editado en la colección DEBOLSILLO Contemporánea de Random House Mondadori

Por estas fechas acostumbra a ser habitual asisitir a la publicación en prensa de ránquings y encuestas sobre el mejor libro del año 2013. Más allá de los Chirbes, Carrasco, Munro, Dicker, Pàmies o De Jòdar, mi particular libro del año pasado ha sido esta antología tímida (tal como se subtitula) que me ha permitido, en el décimo aniversario de su muerte, acercarme y conocer mejor al autor centroamericano, del cual tan solo había leído ocasionalmente algún microrrelato.

Monterroso es (re)conocido como el máximo exponente de este peculiar género, pero además de algunos de sus microrrelatos, la antología a cuidado de Carlos Robles Lucena recoge magníficos ejemplos de relatos y artículos caracterizados siempre por su brevedad e ingenio.

Continua llegint

Bon Nadal i Feliç 2014

Laura i Mar donen de menjar al tió

Laura i Mar donen de menjar al tió

EL TIÓ 

Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda del fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: – Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant treure’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga… carbó!,
com a càstig per al més llaminer.

I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

Joana Raspall

K.L. Reich de Josep Amat-Piniella

És tan trist no deixar cap memòria, cap rastre…  (paraules d’en Francesc a l’Emili abans de morir, cap. XI)

edició de l'obra dins la Col.leció Club de Butxaca, febrer de 1984

edició de l’obra dins la Col.leció Club de Butxaca, febrer de 1984

Enguany es celebra a Catalunya el triple centenari de tres autors, dos poetes i un narrador: Salvador Espriu, Joana Raspall (morta recentment precisament en l’any de la commemoració del seu naixement) i Joaquim Amat-Piniella. Dels tres autors, m’he apropat  al darrer, l’autor manresà, de qui no coneixia la seva novel.la més emblemàtica K.L Reich. Malgrat la meva admiració per l’obra de Montserrat Roig,  Els catalans als camps nazis, i la meva especial atracció per la literatura concentracionària, encara no havia llegit la seva obra publicada ara fa precisament 50 anys (motiu de doble celebració!).

Conec diverses obres d’autors com Jorge Semprún, Primo Levi, Imre Kertész… Tots ells quan tracten el tema dels camps d’extermini, els camps de l’horror, tendeixen a recollir el seu testimoni personal a mig camí entre l’assaig i la novel.la. És potser l’autor espanyol qui opta per apropar-se a aquests fets amb una voluntat més artística i, en aquest sentit,  és precisament l’autor català qui opta de forma més clara per la pura ficció (basada en els fets viscuts, evidentment), perquè segons confessa ell mateix en el pròleg la forma novel·lada ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura.

TV3, Via llibre: aproximació a la figura i obra de Josep Amat-Piniella en la commemoració del centenari del seu naixement (minut 1-13)

Continua llegint

Diada de tardor de la Colla Jove de Barcelona a La Sagrera

laura fent d'acotxadora en el 9 d 6

laura fent d’acotxadora en el 9 d 6

El passat 10 de novembre vam celebrar la darrera diada de la temporada a la plaça Masada, juntament amb els Castellers de Viladecans i la Colla Jove de L’Hospitalet. Malgrat que l’actuació va ser una mica accidentada (el 5 de 7 que dúiem a plaça va fer llenya inesperadament), vam tenir l’ocasió d’acomiadar la temporada aixecant castells i pilars al cor de La Sagrera, molt a prop de casa.

Els resultats de la diada van ser els següents: 2p4, 9d6, 5d7(c), 4d7, 2p4. La Laura va fer d’acotxadora en el 9d6 (quin munt de canalla dalt del castell!) i en el 4d7, i va enlairar-se en un dels pilars de comiat…

la temporada la vam acomiadar amb força i energia...

vam acomiadar la temporada amb força i energia…

Continua llegint

El sentit d’un final de Julian Barnes. Premi Man Booker 2011

portada del darrer llibre de Julian Barnes en la seva edició en català a Angle Editorial

portada del darrer llibre de Julian Barnes en la seva edició en català a Angle Editorial

TEMPS, MEMÒRIA I DESIG

Temps, memòria i desig podria ser el títol de la darrera novel.la de Julian Barnes, guanyadora del Premi Man Booker 2011. Tom Webster, un jubilat de vida tranquil.la i assossegada, rep una carta d’un bufet d’advocats que l’abocarà a revisar el seu passat, especialment la relació que va establir en la seva joventut amb l’Adrian Finn, un estudiant  brillant amb un futur prometedor, i la Veronica Ford, la xicota que el va abandonar per l’Adrian. Amb el pas del temps, més de quaranta anys, l’Adrian descobreix que la memòria no és un instrument  prou fiable per conèixer la veritat, i que la vida és fonamentalment el relat que hem decidit explicar-nos, amb les seves certeses (poques) i els seus múltiples autoenganys.

Novel.la sobre el passat i el seu pes en les nostres vides. De com el passat inesperat remunta el curs d’un riu com el mascaret del riu Severn.

Continua llegint