Espriu, he mirat aquesta terra

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç  de passar la rella damunt els records,  he mirat aquesta terra,  he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

Encara esteu a temps de veure l’exposició del CCCB amb què es tanca l’Any Espriu celebrat l’any passat arran de la commemoració del centenari del seu naixement. He de confessar que no he estat gaire al cas de la commemoració, però arran d’una primera visita que vaig fer enguany el mes de gener (n’he fet una segona més pausada el passat mes de febrer) he dedicat aquests dos primers mesos de l’any a llegir i rellegir algunes de les seves obres (un parell d’antologies de narracions i poesia, i la seva obra teatral Antígona).

L’exposició, que es pot veure fins al 16 de març, constitueix una excel·lent manera d’aproximar-se a la vida i obra de l’autor català més destacat del segle XX, almenys el que més repercussió va aconseguir a tota la Península i que, fins i tot, va ser proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura de l’any 1971.

Probablement Salvador Espriu (1913-1985) sigui l’autor més universal de les lletres catalanes, d’una categoria excepcional si tenim en compte la varietat de gèneres que va conrear (la narració, la poesia, el teatre i l’assaig) i els diversos registres de la seva obra (des del vessant més irònic i crític, fins el lirisme i misticisme de la seva poesia, passant pel vessant cívic i nacional). Ell mateix definia la seva obra com una “meditació de la mort” que, mitjançant la creació del seu propi mite de Sinera i l’ús dels mites universals, aconsegueix acostar el lector a les preocupacions fonamentals de l’home.

Salvador Espriu fotografiat per Toni Vidal el 1972

el poeta gironí fotografiat per Toni Vidal el 1972

La figura d’Espriu (endolat i d’una gravetat extremes) projecta la imatge tràgica d’un autor d’una gran capacitat intel·lectual que va veure tallada la seva carrera professional per les circumstàncies històriques i personals que li van tocar viure. La seva fidelitat a la llengua i la cultura catalanes, en un temps advers i estrany, el seu exemple cívic i moral, el converteixen en el poeta nacional per excel·lència.

L’exposició està dividida en 4 blocs fonamentals:

  1. El jardí dels cinc arbres: on es reprodueix l’origen del seu món mític i simbòlic i es fa un recorregut pels esdeveniments de la seva infantesa i joventut, amb el pas per la universitat i les seves primeres publicacions, fins l’esclat de la guerra civil.
  2. El meu poble i jo: on es repassa la transcendència social de la seva poesia i teatre durant els anys foscos del franquisme, amb el destacat paper d’en Raimon, com a popularitzador de la seva poesia a través de la música, i el de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que portà a escena les seves obres.
  3. El control de la posteritat: on es fa una aproximació a la figura pública del poeta i especialment el seu paper en els mitjans de comunicació fins al seu aïllament abans de la mort.
  4. El laberint grotesc: un espai on es reprodueixen alguns dels personatges més emblemàtics del seus relats (en Salom, l’ós Nicolau, en Tianet, el nen savi, Tereseta Vallalta, etc.) i es pot veure un vídeo d’animació basat en el conte “Els subalterns”, d’una sorprenent actualitat.

Al llarg de l’exposició podem veure diverses imatges i vídeos, reproduccions de cartes, manuscrits, edicions de les seves obres… així com la reproducció de part de l’escenografia (decorats, vestits, etc…) de les seves obres teatrals més destacades (Primera història d’Esther, Ronda de mort a Sinera…), o el muntatge lumínic visual dels poemes de Final de laberint. Una delícia l’entrada (amb una preciosa reproducció del jardí de la casa dels Espriu a Arenys de Mar i la veu de Sílvia Pérez Cruz cantant “He mirat aquesta terra”) i la sortida (amb en Raimon cantant el tema original).

De debò que val la pena!

Espriu llegeix “El llibre dels morts” d’El caminant i el mur (1954)

poema manuscrit de l'autor

poema manuscrit pel propi autor

Enllaços d’interès:

lletrA: Salvador Espriu per Víctor Martínez-Gil

XTEC: Any Espriu. Materials i recursos didàctics

Salvador Espriu: selecció de poesia catalana

EL PAIS: Regreso a Espriu, por Justo Navarro

2 responses to “Espriu, he mirat aquesta terra

  1. A mi aquesta exposició em va agradar molt i em va sorprendre escoltar la veu d’en Salvador Espriu en les entrevistes que hi ha a la ultima part de l’exposició i el que mes em va sorprendre va ser veure’l riure. Deu ni do quina infantesa !!!!! Un post molt bonic. Una abraçada

  2. Certament l’exposició val la pena. A mi em va agradar molt la primera part en què es reprodueix el jardí familiar i el petit món d’Arenys.
    Gràcies pel comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s